Pollensa, Mallorca

Crec sincerament que Pollença te un problema que podria arribar a ser molt més greu amb el pas del temps. En la meva opinió és un dels llocs de la terra on hi ha més cultura amagada per habitant. Si, si, amagada, oculta… Amb el temps he arribat a la conclusió de que la gent no vol o ha oblidat com esterioritzar tot allò relacionat amb la cultura que porta a dintre. Estam acostumats a fer-ho només quan socialment toca, però, i la resta dels dies de l’any? Supós ressignadament que a la gent li és suficient amb arribar a casa i conectar el seu canal de comunicació predil·lecta, amb molts casos la TV. Però i que passa amb la part més social de l’art o de la cultura?

Quans Pollencins hem acabat a una terraça de París, Londres, Amsterdam o de Barcelona mateix, disfrutant de la companyia d’un bon amic, un café i una cançó d’un músic de carrer espontani que per casualitat jugava amb els acords d’una de les nostres cançons preferides. Momentos cumbre diria en Masslou. Però bé, viatjar té això, ens obre els sentits fins a limits encantadors, fins fer-nos somiar desperts.

Perquè no podem somiar més habitualment al nostre entorn, al nostre indret, a Pollença? Per què aquesta fobia manifesta a mostrar més regularment al public el que l’artista dur a dintre? Quans musics per exemple hi ha a Pollença i en canvi quantes actuacions hi ha cada setmana… ridícul, han de venir de fora o simplement no hi ha actuacions. I això és probablement paral·lel a altres disciplines artistiques o culturals.

Quasi a tothom al qui li agrada la musica o altres tipus d’art sol fer una reflexió no molt positiva després de escoltar aquestes preguntes o idees. És com si tot quedàs a casa, allà hi tenim de tot, fins i tot public ara amb canals digitals tan potens com Myspace a internet.

S’ha de canviar la mentalitat de la gent. L’art i la cultura no són únicament un bona ocasió per que ens vegin en public, o per veure els altres… és qualcacosa més per tot aquell que ho viu… és el dia a dia, la nostra vida. I personalment crec que Pollença ara per ara viu de rentes del seu passat cultural, dels grans noms, però no mostra un interés clar per tot alló que és nou, inèdit, extrany, evolutiu o canviant. El Pollencí standard (si és que això existeix) va a assegurar. A mostrar-se quan tothom ho fagi (vease fira, patrona, pi, nadal… i atura de comptar contes). Però és incapáç de prendre l’iniciativa dintre el seu hàbitat en un dia de setmana no assenyalat pel calendari.

Per cert, demà comença un festival de jazz al Club, m’he enterat quan estava a una llibreria del cente de Pollença avui mateix. Fantàstic, però perquè no ho he sentit per cap de les 3 TV que tenim funcionant, o als diaris o a una pàgina com aquesta… És que em fa mal la mèdul·la veure com les iniciatives de la gent que realment viuen l’art es veuen dissoltes dins la part de la nostra idiosincràcia més trista.

Tot sigui per l’art, sempre precedent a l’home i a la vagada posterior a ell i la seva extinció, com si fos una observació del que és de manera natural, per si mateix. I per la CULTURA en lletres… que mou tots els mecanismes necessaris dins la nostra ment social per fer-nos perdurar en el temps, al menys el que el ser humà pot arribar a gaudir en aquest planeta tan meravellós.

L’actualitat és a un moment clau, tenim un escenari de pel·lícula, un poble amb un potencial il·limitat… però la pregunta amb la resposta més incerta sorgeix de la mateixa observació de la gent, de tots ells… seran capaços algun dia de passetjar pel nostre indret i sentir viva la seva ànima cultural d’una manera més sana, tant pel cos com per la ment?.

Salut.
José Luís González