El davallament de Pollença: un plató de televisió
Ja fa uns quants anys que particip d’una manera directe a l’”espectacle” del Davallament de la Creu. I si faig una mica de memòria, en fa poc més de vint i cinc que hi col·labor. Però, no és per aquest motiu que em cregui amb el dret de fer un modest article d’opinió i sobretot de protesta, ho faig, simplement, com a espectador.
Crec amb l’estètica (fins i tot m’atrevesc a creure amb l’espiritualitat) que es podria respirar durant els actes que tenen lloc el Divendres Sant a la placeta del Calvari. Una estètica que ja existia, que sorgia a partir de la senzillesa i la combinació de molts pocs elements i que tothom que tenia ganes de gaudir-ne i fins i tot d’involucrar-s’hi, de la manera que fos, ho podia fer. De poc ençà però, tot això s’ha vist trencat i envaït (i no podia ser d’altre manera) per la televisió: el poder que tenen aquests tipus de mitjans de comunicació els dóna l’autoritat i la llibertat d’utilitzar el recurs d’incloure a les seves programacions i en directe!, costums i tradicions de la cultura popular.
Si abans ens veiem immersos en el patetisme de la performance d’una manera inconscient, ara és patètic veure com ens hi remolcam, en aquest patetisme! A través de càmeres, llums i enormes focus, micròfons i veus de realitzadors, i una activitat frenètica, conduïm el Davallament cap a les nostres llars mitjançant un simple cable, un televisor i, dues diferències: primera, no és el que pareix i, segona, el silenci es veu substituït per comentaris que no tenen ni cap ni peus. Podem dir que ho hem aconseguit: hem passat del Davallament tètric, obscur i amb quatre rancis com a participants, al Davallament alegre, viu i amb tota la societat combregant a davant la televisió. I així, d’aquí uns anys quan s’acabi l’”espectacle”, a la part baixa de la pantalla sortirà un rètol que dirà: -Vols venir a fer de públic? Telefona’ns i descobreix com és un plató de televisió!
Crec que ens hem de plantejar seriosament quin tipus de Davallament volem, i amb això me vull dirigir directament a la Parròquia, a la Comissió de Confraries, a l’Ajuntament i a la Confraria del Santíssim Crist. Perquè entre els motius d’estètica i espiritualitat amb els quals un té dret a creure d’una manera íntima, també hem de saber canviar la perspectiva i, passar de mirar-nos la guixa a mirar més lluny, i demanar-nos com tracten el Davallament pobles com, per exemple, Artà o Felanitx. I ja que hem canviat el punt de vista: no tenen dret aquests pobles a mostrar el seu Davallament a la resta de l’illa a través del televisor? Jo, fos d’ells però, no el voldria tenir, aquest dret, simplement, per no caure en l’abisme de la mediocritat.
Joan Campomar Cerdà
Abril 2009
Si vols que publiquem el teu article, carta o notícia, només l’has d’enviar a continguts@culturapollensa.com
El devallament és part de les costums pollencines, no té importància ser creient o no. La crítica constructiva que fas és molt encertada, si el que volem és un espectacle de televisió i que al mateix temps pugui ser un reclam turístic (perque crec que és donar per satèl.lit a tota Europa) doncs endavant. Ara bé si el que es vol és un devallament religiós, sobra la televisió i demanant perdó anticipadament sobren també els turistes.
La darrera paraula la tenen els organitzadors i els participants, ara que també s’ha de reconeixer que hi ha vegades que és molt difícil separar l’espectacle de la la devoció.
Està bé això del devallament, però sempre son els de la mateixa familia els qui fan i desfan. Què ho demanin al poble meam que vol?
Si Jesus hagues nascut en els nostres dies, sens cap tipus de dubte que utilizaria els medis de comunicacio per fer sentir la seva veu. Dit Aixo Reflexionem.
La meva opinió és que de mica en mica, la televisió està desfent les nostres tradicions… Quin sentit te un Joan Mas cridant amb un micro penjat a davora, un pi de Sant antoni amb cables que van travant a la gent que fa puesto per pujar…
SEgurement son coses dels temps actuals… Però nem a veure. Quan era petit el meu padri cada any me pujava a la clastra del calvari per veure el davallament ell hem deia “el que fa que el nostre davallament sigui únic en el món, és que s’hi pot escoltar el silenci” Idò quin sentit te que un home -que esta fent la seva feina- estigui pegant crits per un micro, pq el que esta dins l’unitat mobil el senti, trencant així la caracteristica més rellevant del nostre davallament.
Jo sempre he bravejat de tot lo que feim Pollença i veritablament la gent dels altres pobles pot veure ara la grandesa de les nostres tradicions… Però si volem que siguin grans fins hi tot la Tele ha de respectar les normes.
És una cuestió on és molt, molt complicat posar-se d’un costat o a un altre. Per bé que li donem voltes, hem de tenir en compte que la televisió és el primer mitja en el que volem sortir quant volem que se’ns conegui o quant volem que es parli de Pollença. És el mitja que per desgràcia la gent més respecta i venera (m’incloesc). Si no ets a la TV no existeixes, no tú ni cap event que puguis organitzar. Pretende que aquest monstre destrii entre les tradicions, el silenci, la modernitat, el futbol o Sant Antoni és molt difícil.